Vull dedicar aquest fragment a la meva gran amiga Sandra Llabrés. La dona més valenta, lluitadora, bella i glamurosa de Mallorca. Una autèntica heroína per a mi! El meu estimat personatge, Jasíone, senyora de Formentera, li deu molt al caràcter de la meva amiga! I jo també.
Falcó va acceptar la invitació, i va asseure’s en una cadira de tisora que un servent dels dimonis li va portar, i va beure del got que la senyora Jasíone li va servir. Les mirades de Falcó i la dimoniessa es tornaren a creuar, com llamps en una tempesta, i ella li va dir:
—Què feu, duc d’Alanzell? Esteu imaginant el meu aspecte sense usar el meu poder de glamour?
Les galtes i les orelles de Falcó es posaren vermelles, i ell va contestar:
—Perdoneu-me, senyora meva. Em costa fer-me a la idea de tenir davant meu una dama tan bella. La meva ment és incapaç de fer cap altra feina mentre els meus ulls us contemplen, i no és perquè no tingui imaginació: és que vós supereu en molt allò imaginable.
Tots els dimonis varen esclafir en grans riallades, i la cara de Jasíone es va posar com les roses noves a l’alba.
Llavors va sonar la banya per al segon assalt, i varen passar junts al terreny de lluita. En copejar els címbals, Falcó va saltar sobre Garric com salta el lleopard sobre la seva presa, i amb l’impuls el va dur cap a enrere quasi fora del terreny de lluita. Però, quan gairebé havien caigut entre els dimonis que estaven contemplant el certamen, Garric es va inclinar a l’esquerra i va intentar aixecar a Falcó dels seus peus, com abans; però Falcó va frustrar el seu intent i va carregar sobre ell el seu pes, de manera que a Garric se li hauria pogut trencar l’espinàs sota la força de Falcó, si aquest hagués volgut imprimir violència mortal als seus braços. Garric es va adonar de la mercè que Falcó li havia fet, i li va somriure, però es va aprofitar de la manca de contundència de Falcó i amb la força dels músculs del seu pit va sacsejar al d’Alanzell, primer a la dreta i després a l’esquerra, i Falcó, per haver afluixat la presa, malgrat la seva habilitat i domini tot just es va lliurar d’una mala caiguda. Tampoc va perdre el temps Garric ni es va parar a pensar com temptejaria a Falcó, sinó que, veloç com un llamp, va afluixar la seva presa i es va tornar, i, amb l’esquena sota el ventre de Falcó, va donar una poderosa empenta cap amunt, i els qui ho varen veure quedaren esbalaïts esperant veure a Falcó sortir llançat sobre el cap de Garric. Però, per molt que ho va intentar, Garric no va aconseguir alçar a Falcó en suspens, doncs la presa de Falcó li ho impedia. Dues i tres vegades ho va intentar, i a cada intent semblava més lluny del seu objectiu, i Falcó millorava la seva presa. I, al quart intent que va fer Garric d’alçar al duc d’Alanzell sobre la seva esquena i llançar-lo de cap, aquest el va empènyer cap a davant i el va fer ensopegar des d’enrere, de manera que Garric va quedar de grapes sobre les mans i els genolls. I Falcó es va agarrar a ell per darrere i li va passar els braços al voltant del cos sota les aixelles i després per sobre dels muscles, amb intenció d’unir les dues mans darrere del coll de Garric. Llavors va dir Llàtzer, fent un gest contra els mals averanys:
—Ja està perdut el dimoni. No sé on ha estudiat Falcó aquesta presa, jo l’he vista fer servir al més gran dels guerrers que mai no han trepitjat aquesta beneïda terra: el Rei Berenguer. I amb ella Berenguer va despatxar enemics molt poderosos, entre ells un licantrop. Només manca que creui els dits darrere del coll del dimoni maleït perquè li empenyi cap a davant el cap fins que se li trenquin els ossos del coll o l’estern.
—Molt triga per al meu gust —va dir Jofre—. Mireu per on, potser aquest impresentable pot acabar derrotant tan gran campió com és Garric Bordiol. Qui ho haguera pensat d’aquest figurí que encara duu la llet pels morros.
A Falcó li sortia l’alè en grans bleixos i sospirs mentre mantenia la presa. Tenia al dimoni ben agafat, per matar-lo si hagués estat la seva voluntat, però no per obligar-li a tocar el sòl amb l’espatlla. De grapes sobre les mans i els genolls, Garric no podia escapar de cap manera de la presa de Falcó ni agarrar-lo al seu torn, però tampoc no volia rendir-se.
—Què fareu ara, duc d’Alanzell? —va panteixar el dimoni—. Mateu-me o allibereu-me!
Falcó va amollar una riallada.
—Juguem una estona més! Soltaré la meva presa sobre tu i et deixaré posar-te dempeus, i tornarem a amidar-nos cara a cara. Doncs em sembla indigne renyir pels sòls com els gossos, i tampoc vull malbaratar l’ocasió de seguir lluitant contra un enemic tan meritori.
Així que es varen posar dempeus i varen lluitar altra estona en silenci.
Durant el combat, Adonis Adiant es va acostar a Jasíone, i es va inclinar cap a ella i li va dipositar un bes sobre l’orella i li va dir:
—Jasíone, prudència, estimada meva. No m’agrada gens la teva expressió quan mires a aquest gos humà. Em fas desitjar que Garric Bordiol li trenqui l’espinada.
—Tranquil·litat, Adonis. O és que la senyora de Formentera no és lliure de mirar a qui li doni la reial gana?
