(Dedico aquest fragment a Biel Pol, qui a més del meu germà és el meu millor amic. El personatge Adonis Adiant té molt que agraïr-li, tant en les seves virtuts com en els seus defectes!)
I s’abraçaren tots tres estretament, doncs s’havien de separar, i finalment varen creuar una mirada que semblava que no es podien llevar els ulls de sobre els uns dels altres, i es varen dir més en aquell instant, sense paraules, del que es pogués dir en una hora amb elles, i es tornaren a abraçar, amb tanta força que costava de creure que es poguessin separar llavors.
Quan el seu vaixell els va deixar al Port de Pollença, els sis-cents iniciaren el camí cap a la Tramuntana, per la zona més humida i boscosa de Balearia Prodigiosa. Per no descobrir-se, marxaren pels camins més ocults i dificultosos, i pujaren per Escorca fins als cims més alts, pels passos que Adonis coneixia bé. I va caure mal temps sobre ells, el pitjor que s’havia vist en molts d’anys per la zona. I passat Escorca el terreny era molt tou i hi havia poc camí, i era molt fatigós, quan totes les senderes de cérvols i cabrits s’havien tornat cursos d’aigua, i no hi havia sinó fang sota els peus, i no es podia veure per damunt i al voltant sinó boira blanca i pluja, i fang i aigua sota els cascos dels cavalls. Poca indicació varen tenir d’haver arribat pel cap alt del serral, si no fos perquè els núvols es varen espessir i el vent va estrènyer més al seu voltant. Tots estaven mullats fins als ossos, i duien un poal d’aigua en cada sabata.
Vet ací que, en arribar allà dalt, els esperava una sorpresa. I allí, sota la pluja, una figura emboçada va comparèixer enmig del camí, com un esperit, embolicat en un mantell que volava al vent donant-li l’aspecte d’un diable amb enormes ales obscures. I poc va faltar perquè els homes més avançats l’entravessessin amb les seves llances quan va escometre al senyor, dient amb una veu com una cornamusa amb el bordó de bronze:
—Adonis Adiant! Què feu per ací en una nit tan plàcida? Heu sortit a cercar caragols?
Però Adonis va detenir als seus homes i es va acostar a l’aparició, amb grans rialles, i l’aparició i ell s’embolicaren en una abraçada ben estreta. I resultà que no era altre sinó Falcó d’Alanzell, que havia sortit del castell per patrullar la zona, doncs Làndoc l’alicorn li havia enviat un somni que l’havia guiat fins allí. Adonis va enviar un correu al castell, amb instruccions per a la senyora Jasíone. I Adonis i Falcó es prengueren uns instants per recuperar l’alè, i explicar-se atropelladament les seves aventures.
Mentre estaven detinguts en el serral, ni el senyor Adonis Adiant ni Falcó d’Alanzell no varen descansar gens, i el senyor d’Alaior va donar el seu cavall al seu escuder perquè el sostingués i va recórrer les files personalment, en companyia del duc, i va manar que li busquessin un bon cavall per continuar amb ells cap a la batalla. I resultava que ambdós eren d’un humor i un ànim molt semblant, amén que també els hi agradaven els abillaments luxosos i estimaven tant el combat com la bona vida. I per a cadascun dels homes tenien una broma o una mirada alegre, de manera que veure’ls i escoltar-los era per a les tropes com menjar per als famolencs i beguda per als assedegats.
Però Adonis només va consentir que es detinguessin poc temps; després, varen torçar a la dreta i varen pujar per la cresta, per on el camí era encara pitjor del que havia estat per la vall, amb roques i pous ocults entre els bruguerars, i penyes relliscoses de pedra granítica. I cap cavall que no hagués nascut i s’hagués criat per aquella terra seria capaç de creuar aquell terreny, mullat o sec, sense trencar-se les potes i trencar-li el coll al seu genet; però els qui anaven cap al vessant d’Alaior amb el senyor Adonis Adiant varen cavalcar d’aquesta manera, i l’última part del viatge va ser a través de la nit fosca, i tot el viatge entre les dents del vent, amb pluja que arrossegava el vent com vapor, i de vegades calamarsa.
I, quan va acabar la pluja, el vent canvià a mestral i va assecar els cingles i portava pols i pedra. I varen haver de protegir-se els rostres dels trossos petits de pedra podrida. No hi havia refugi, ni tan sols el costat de les roques protegit del vent, sinó que aquell vent turmentós els copejava i els detenia, i batia les ales entre els penyals com el tro. Estaven cansats i a punt de caure, freds fins als ossos, gairebé encegats els genets i els cavalls, però varen seguir endavant amb enorme constància. I el senyor Adonis Adiant i el duc Falcó tan aviat anaven en l’avantguarda com en la reraguarda, animant els cors dels homes, que miraven els alegres rostres amb els quals sofrien ells les mateixes penalitats que el menor dels seus soldats: com el qui cavalca a plaure de camí a un gran banquet de noces, i Falcó exclamava:
—Au va, xicots, seguiu amb alegria!
I Adonis Adiant contestava:
—Aquests gripaus de les tolles del Torrent Alfurinet s’assabentaran massa tard per a ells de com els nostres cavallets de muntanya les recorren com si fossin cabrits!
Quan va començar a sortir el matí, varen fer l’alt definitiu, i els sis-cents de cavall es quedaren amagats en la foia que hi havia sota els alts precipicis del Morro d’En Llobera. I varen anar molt amb compte, no fos que un porc tafaner de Parellada que alcés la vista des de baix afigurés homes o cavalls contra el cel.
El primer que va fer Adonis va ser apostar als seus sentinelles, i Falcó va fer que es passés llista, i es va assegurar que cada home havia desdejunat i cada cavall havia rebut el seu pinso. Després es varen situar darrere d’una penya, des d’on podien contemplar el terreny que estava per sota. El senyor va cridar a Arpell al seu costat perquè li dugués encàrrecs. Amb les primeres llums, varen mirar al nord sobre la vora de la muntanya i varen veure Alaior i els braços de mar cap a l’est i a l’oest, i al lluny el duc d’Alanzell va assenyalar els fils de fum de les fogueres dels campaments al port de Maó, on la flota dels de Parellada estava fondejada, i a la vista el campament de Tàrrec amb les seves tendes més avançades, com un grup de ruscs, tan pròximes, que semblava que un podia llançar una pedra sobre elles des d’on estaven.
Era la primera vegada que Arpell guerrejava al costat de tan grans senyors com Adonis Adiant i Falcó, i li semblaven molt formosos de veure i aguerrits, recolzats l’un devora l’altre, allí entre els bruguerars, amb les barbetes sobre els braços creuats, amb els elms a un costat perquè no els veiessin relluir des de baix; silenciosos i relaxats els dos com gats, es diria que Adonis estava mig dormit, però contemplava Alaior de reüll, entre els parpres mig aclucats.
El sol, gran i vermell, va saltar dels bancs de núvols de l’orient. Va començar a haver-hi moviment en el campament parelladenc: s’hissaven estendards, els homes es reunien al costat dels mateixos, formaven files, sonaven clarins; després, una dotzena de genets va arribar al campament pel camí del nord.
Adonis, sense moure el cap, va fer senyal amb la mà a Arpell que reunís als seus capitans. Arpell va anar-hi corrent. Adonis Adiant els va donar ordres ràpides, assenyalant cap a on els porcs de Parellada formaven en ordre de batalla: lladres i pirates que varen robar als habitants de Balearia Prodigiosa en la seva pròpia terra; varen baixar dels campaments cap al camí del nord, com Adonis havia previst, amb pendons i estendards i llances nues que relluïen. Després, entre el silenci, va arribar un so capaç de fer pegar un bot al cor: apagat, d’entre les profunditats del bosc, el toc de batalla del clarí del senyor Càrritx.
El senyor Adonis Adiant va esperar un moment, mirant cap avall, fins que va veure a Càrritx i els seus sortint del bosc amb les llances nues, cavalcant com diables sobre els de Parellada. Després es va tornar amb un rostre que relluïa com el matí.
