Aquesta fortalesa de Mortitx era trista i temible de veure, s’assemblava a l’ànima encarnada de la nit mirant-se en les aigües d’aquell llac artificial: de dia, una ombra en plena llum del sol, semblant a la violència despietada asseguda en el tron del poder, enfosquint la desolació del trist roquissar; de nit, una negritud més negra que la mateixa nit.
Jofre i els seus arribaren fins a davant les portes, mirant-se entre ells. No havien vist ni una ànima en tot el camí, però tota l’estona es sentien observats. Sobresaltant-los, les portes es varen obrir, i Tàrrec va ser el primer en pujar per l’accés empinat al palau. En arribar, varen ser rebuts amb exquisidesa: uns esclaus els varen fer passar a un saló on hi havia una gran taula parada, amb abundant vi d’Algaida i de Binissalem, i carns bones i delicades, i el Taumaturg va enviar per davant d’ell músics i un ministril perquè els alegressin amb cançons i relats de temps antics, perquè no els faltés cap entreteniment. Havia fet treure les seves pesades copes de plata i els grans recipients de vi d’Algaida amb nansa doble, i va fer que servissin als baleàrics mentre l’esperaven. Quan les seves copes ja s’havien buidat i tornat a omplir i buidat de nou moltes vegades, i tornaren a vessar de vi escumós, ja s’havia fet de nit, i el Taumaturg no havia aparegut encara davant ells. Tàrrec estava ebri.
—Aquest Taumaturg es fa valer i desitjar. Per ventura no pensa rebre’ns? —Tàrrec es va aixecar, tambalejant-se—. Me’n vaig fora, a prendre la fresca. Estic començant a irritar-me.
Ronsac i Jofre es van aixecar i van anar darrere del vacil·lant Tàrrec, es van posar cadascun a un costat del jove i el van conduir a una terrassa exterior.
Al cap de poc temps es va acostar un camarlenc. Tàrrec, recolzat en l’ampli passamans de la balustrada, estava vomitant, i el camarlenc, en actitud distant i freda, va esperar pacientment. Quan Tàrrec es va tornar, l’home va gargamellejar per cridar l’atenció. El jove el va mirar de dalt a baix, i d’una estirada li va arrencar la gorgera de la camisa, amb la qual es va netejar la cara. El lacai va pegar una revinclada, però es va mantenir ben dret i estirat.
—Disculpeu, bon home —va dir Ronsac, avergonyit—. Hem sortit fora perquè al nostre amic li baixés un poc l’eufòria del vostre bon vi.
Molt digne, el servent els va dir:
—Senyors, el Taumaturg us mana que l’aneu a veure a la torre de ferro.
Jofre es va apressar a agarrar a Tàrrec i complir l’ordre del Taumaturg, i junts amb Ronsac al capdavant varen creuar el gran saló de banquets i, amb tota reverència, seguiren al camarlenc cap a la torre per una escala de caragol. Jofre li va dir en veu molt baixa a Tàrrec:
—Mireu de comportar-vos ara, i no prendre por de tot el que veureu aquí on ens porten.
—Que em vols emprenyar, tu ara? —li va dir Tàrrec de molt mala pruna—. Et sembla que sóc home que s’espanta fàcilment?
—No. Però recordeu les meves paraules quan creueu la porta.
