23 d'Abril, Dia Internacional del Llibre, a El Corte Inglés-Avingudes. Edició il·lustrada amb 50 dibuixos de la meva autoria, en un llibre de 620 pàgines que és el meu cant d'amor a les Illes Balears.
Com un lliri l’alba va arribar
a la Serra de Tramuntana,
de núvols esqueixats tacada
i pintada de rosa i safrà;
el llac de safir dormia
quan l’alba va aguaitar,
el llac de safir dormia,
i l’alba el va despertar.
En l’arbòria frontera
la nit es retirava superbiosa,
i en la floresta luxuriosa
badallaven les velles oliveres,
de difusos perfils i boira coagulada.
Oh quina bella matinada!
Els braços del llac s’estenien
fins a racons secrets,
amagats rere els estreps
dels cims de cresta brillant
que en el seu si el sostenien:
alguns coberts de boscs
o d’herba exuberant
esquitxada de flors;
s'alçaven els demés
de l'aigua abruptament,
amb pedres nues i penyals;
uns altres coronats
de línies de roques amatents
a caure al llac en estimballs.
L'aire era dolç i radiant,
poblat d'ombres de núvols
i de llums canviants.
Hi havia ocells blancs
que traçaven dibuixos
sobre el llac.
En la polida arena blanca
de la platja vora el llac,
renillava un alicorn,
i cantava al seu costat
el seu genet, el nostre heroi:
Cavall alat, cavalca veloç!
Els seus engonals esquitxats de gebre!
L’amor m’omple les galtes de plors!
Li degota la pluja de les crineres,
Oh, corser tan poderós,
Tan gentil i ben plantat!
Li rellueixen les flames a cada costat,
Oh, com li brillen els ulls,
Com tempta el meu orgull,
Com desperta el meu amor,
Talment sembla una torxa ardent!
Oh, bellíssima criatura
De cabells platejats de lluna,
Sagita que travessa el vent,
Escolteu els batecs del seu cor:
Retrunyen com el celestial tambor
De la tempesta desbordada de trons!!!
Baix la capa de fosc vellut
de cuir verd duia el gipó,
adornat amb amfisbenes
de significat ocult,
en perles de crisòlit i fil d'or,
i una àguila imperial
estenia les ales sobre el seu cor.
Al pit poderós s’obria
de seda blanca la camisa,
amb volants de drapats
de gasa i encaix de plata,
i brillaven d'or i ambre
els adorns de les botes d’Inca
que cenyien les fortes cames
en avinença meravellosa.
La capa fosca d’or embastada,
de seda vermella folrada,
esplèndida i majestuosa;
i en la casaca d’ant destacava,
un cop i un altre repetit,
un brodat d’or: l’amfisbena,
críptica, enigmàtica, misteriosa,
dos caps i un cos en embolic.
Penjava del baldric
una magnífica falcata,
amb la beina tota quallada
de diamants negres i berils,
i un penjoll d’or sobre el pit:
l’amfisbena, un altre pic.
El rostre de contemplar era bell,
de colors suaus i pell fina
i expressió de dolça malenconia;
però en els seus ulls bagadells
hi havia lluentors candents,
de focs blaus i violetes,
que omplien el cor de qui el mirés
amb una pluja d’estrelles,
talment acers en una batalla;
i el seu somriure canalla
en la boca sensual i orgullosa
com una flor fabulosa
que obri els pètals i oculta la resta:
un regal d’ombrívola calor,
com els boscos de tardor
a la llum del sol del capvespre.
Al final d’aquesta història
el sol vermell i daurat
sorgí amb tot l’esplendor,
va ferir el cim del Puig Major,
i tot el cel era una glòria:
núvols tacats,
llum aquí i allà.
Com l’ull de la tempesta
sobre la mar,
com la pau després de la guerra,
a l'est s'obria un gran arc
d'aire clar entre els núvols i la terra,
d'un atzur que semblava cremar:
tan profund i tan pur era,
tan carregat de calidesa;
no era el blau dur del migdia,
ni el blau de l’artista,
que és fet a posta,
ni el blau del paó reial formós,
ni el blau de vellut sumptuós
de la nit que s'acosta,
sinó un blau sublim i rutilant,
pròxim al verd; tendre i delicat
com l'esperit de la matinada.
Un nigul s’estenia a l’horitzó
com la fulla d'una espasa esdentegada,
de vores dures i serrades,
amb les dents com a carbons:
ara roents, o com el ferro, foscs.
El garbuix de núvols sobre l'arc
era de color rosa pàl·lid;
el zenit, com òpal negre i morat
amb guspires de foc i gris turmentós.
El genet misteriós
feu saltar l’alicorn
cap als ignis pujols,
i els rebé una tal brimarada
que va desaparèixer l’airecel
entre les flames.
Sorgí del firmament,
encara més resplendent,
la figura d’un llop blanc;
el seu pelatge tenia una lluentor
captivadora al sol ixent i festiu,
però semblava espectral
en l'aire nebulós de l'estiu.
El llop eternal
convidà al genet
a seguir-lo, amb un gest,
i llançà un llarg udol.
Cap a l’est cavalcaren,
Cap al cel i cap al sol,
entre flames del cel incendiat,
i genet i alicorn s’esfumaren
darrere del llop celestial,
dissolts
en una mena d’aurora boreal.
