En una espècie de bell somni en el qual és impossible saber on comença la línia de l'horitzó, una jove dona de bellesa terrible i paorosa recorre els pujols magnètics de l'atmosfera exterior a bord d'un nimbus fosc. De la seva fina pell marmòria es desprèn una aura de llòbrec buit; el somriure que corba els seus delicats llavis és tan cruel que pocs poden contemplar-la sense caure de genolls, suplicant clemència. Però els seus ulls com safirs són més freds que el gel mortal dels estels, poca pietat pot albergar un ens que posseeix tal mirada.
La deessa tempteja amb les seves llargues ungles, a la recerca dels daurats filaments que sostenen la cúpula d'ozó sobre el planeta preferit per la seva germana Felbel. Quan troba algun d'aquests estamenis magnètics prem sobre ell i ho trenca amb una de les seves descàrregues letals, barreja d'ira, frustració, gelosia, enveja i maldat pura. I un nou tros de l’ozonòsfera es desprèn de la fràgil volta i es dissol en l'infinit. És una tasca àrdua i lenta, però encara que la paciència no és una de les virtuts de Foscor aquesta se sent satisfeta, doncs a la llarga el catastròfic resultat obtingut val bé la pena.
De sobte, escolta uns harmònics acords que li fan tornar el cap amb fastigueig, al mateix temps que una pèrfida ganyota deforma la meravella divina del seu rostre.
Muntada sobre una esplendorosa aurora boreal de colors canviants avança Felbel cap a ella, lligant un a un flamants blocs d'ozó protector amb algun nou sortilegi ordit de música còsmica. L'atac de ràbia de Foscor és tan sobtat i violent que sorgeixen llamps del núvol que cavalca. Felbel deixa escoltar el seu riure cantarell, i la seva cort de llampegants colibrís brunzina alegre, afegint misterioses cadències a la melodia creada.
—Com ho has aconseguit? –pregunta Foscor, rabiosa, dominant amb prou feines el seu arravatament.
—Trigaràs en esbrinar-lo, germana.
—Tinc tot el temps del món –replica Foscor amb mordacitat.
—Sempre tractes de pervertir o destruir les meves creacions, però en el fons he de mostrar-me agraïda, doncs gràcies a tu em perfecciono dia a dia.
—Llavors –apareix novament un visatge malvat en el rostre de Foscor—, tal vegada ha arribat el moment de tornar a centrar la meva atenció sobre Mallorca.
—Trigaràs en esbrinar-lo, germana.
—Tinc tot el temps del món –replica Foscor amb mordacitat.
—Sempre tractes de pervertir o destruir les meves creacions, però en el fons he de mostrar-me agraïda, doncs gràcies a tu em perfecciono dia a dia.
—Llavors –apareix novament un visatge malvat en el rostre de Foscor—, tal vegada ha arribat el moment de tornar a centrar la meva atenció sobre Mallorca.
L'esperit de Foscor gaudeix, doncs ha assolit esborrar per un fugitiu instant l'enlluernador somriure de la seva germana. Però només ha estat un moment, després del qual la divina Felbel torna a il·luminar-se.
—Com vulguis. El nostre Pare vetlla constantment per l'Equilibri a Mallorca. Els teus triomfs són efímers, en canvi la meva simfonia celestial és eterna. I ja tornen a créixer maduixes de llum en els meus camps estel·lars. L'univers és bell àdhuc al teu pesar, estimada.
Felbel s'allunya amb el seu sèquit d'ocells i papallones rapsodes, cantant sobre una filigrana de colors crepusculars.
El núvol de Foscor torna a espurnejar a causa del seu furor, i un dels llamps fulmina a un colibrí que s'havia quedat ressagat.
Mentre les plomes refulgents suren al seu voltant, Foscor desprèn fred a través dels diamants blaus que són els seus ulls.
